És ben palès que l’ús del català a casa nostra va a la baixa malgrat els discursos polítics que volen transmetre normalitat. Perquè, si bé és evident que la llengua pròpia del país té una legislació que la protegeix, també ho és que per viure a Andorra no et cal usar-la, ni tan sols conèixer-la: amb quatre nocions que tinguis per fer els tràmits administratius –o un col·lega que et faci de traductor– ja en tens suficient. I això no és ser derrotista, com pretenen assenyalar-nos als qui considerem que el pas del temps ens va donant la raó sobre el mal estat de salut en l’ús del català, sinó ser conscient de les febleses de la nostra llengua en un entorn en el qual més enllà de l’administració, no et fa cap falta saber-la. Evito reescriure l’argumentari que sustenta aquesta opinió, ja ho he fet en d’altres articles; i ho demostra el fet que s’hagin de fer campanyes per incentivar-ne l’ús. Per tant, normalitat com ens volen fer creure no seria ben bé el concepte a aplicar. És cert, també, que l’entorn d’oci tampoc hi ajuda: els grans hàbits de consum, que avui en dia passen pel sector audiovisual i el videojoc, tenen un absentisme del català i cada cop es fa més difícil que els nostres infants i joves trobin en les seves hores de lleure activitats amb el català com a llengua vehicular. Benvinguda sigui, doncs, qualsevol iniciativa que tingui com a objectiu promoure el coneixement i, sobretot, l’ús del català. Perquè, com qualsevol altra llengua, el català fa goig, però tinguem present que també en fa aquella peça de decoració que tenim tots en algun moble de casa i que no serveix per res més enllà d’embellir la sala.