na Andorra enclavada al mig dels Pirineus no permet geogràficament i topogràficament unes comunicacions vers l’exterior prou àgils i funcionals. El dèficit qualitatiu de la mobilitat es manifesta com un factor enquistat, que anem tractant any rere any, com un infortuni més. En ple segle XXI i en plena modernització d’Andorra, calia trobar sistemes per solucionar aquest contratemps. Tothom té clar que la mobilitat externa s’ha de vincular a la interna, per concloure un cercle virtuós de moviments i trànsit de les persones, amb els modes i ginys adequats, i tots els estudis s’han de tractar amb una simbiosi perfecta. La nova vida atorgada i el renaixement de l’aeroport de la Seu d’Urgell-Andorra és un element clau que pot resoldre el trencaclosques, i alimenta un reguitzell de possibilitats. L’acció magistralment combinada dels governs d’Andorra, d’Espanya i de la Generalitat ha donat els seus primers fruits, uns brots verds de moment, per afavorir l’accés i penetració als Pirineus i comarques adjacents, en benefici de tots aquests estaments, amb una línia aèria regular des de i fins a Madrid, atorgada a Air Nostrum. Un giny de transport col·lectiu segregat és alhora imprescindible per connectar la instal·lació aeroportuària amb Andorra i s’hi està treballant. Alguns es demanen, “i per què Madrid?”, i aquí s’hi esbrina una estratègia per moure masses des de la meseta ibèrica central fins als Pirineus. El disseny de les comunicacions espanyoles, amb disposició radial, explica el perquè de tot plegat. Ja ho deia Sabina que és “allá donde se cruzan los caminos”.