Més enllà de les persones que han perdut la vida o que han emmalaltit per causa de la covid, els sanitaris són, en conjunt, els que més han patit els efectes de la pandèmia. I és que en la lluita contra la malaltia, aquells que hi fan front des de primera línia són els que més esforç han de fer per mantenir-se serens i capaços per seguir treballant. Hom podria pensar que amb aquells aplaudiments a les vuit del vespre de fa cosa d’un any i mig llarg n’hi ha prou per agrair la seva enorme tasca, però res més lluny de la realitat. De fet, quan vàrem deixar de sortir al balcó amb l’inici del desconfinament va ser quan ens vam començar a oblidar del que havia fet per nosaltres tot el col·lectiu sanitari. I va ser quan van començar algunes actituds imprudents que, en moments difícils, han contribuït a generar noves ràtzies d’aquest coi de virus. Hem de ser conscients que cada vegada que a nosaltres ens estableixen petites restriccions en el dia a dia per causa de l’augment de casos, als sanitaris els augmenta la pressió: han de fer més, amb un risc més gran i han de renunciar a coses, com ara a dies de les seves vacances. Si entenguéssim que quan a nosaltres ens demanen petits esforços és perquè d’altres, els que ens cuiden, n’estan assumint de més grans, potser seríem una mica menys egoistes i una mica més agraïts. Ara que estem en plena sisena onada i que acabem l’any amb la incertesa dels estralls que pot provocar la nova variant, a part de vacunar-nos i de seguir les mesures, intentem agrair als sanitaris la feina que fan dia rere dia i fem saber a aquells que coneixem personalment que el seu esforç ens ajuda i protegeix a tots. Moltes gràcies!