Un bon dia, et despertes el 6 de gener, i ja no tens ànsia per córrer al menjador de casa a veure què hi ha dins les sabates. Ni hi ha ningú que t’hi arrossegui. Però somrius igual, i pares taula amb cura, i aboques la xocolata desfeta dins les tasses de vestir, i les guarneixes amb melindros que ningú no menjarà –perquè el gluten no em cau bé, perquè encara estem tips. I enyores els crits i el soroll de paper rebregat i les instruccions incomprensibles per muntar una cuineta de plàstic plena de petits adhesius de colors, mentre l’esmorzar es refreda al plat i els minuts s’escolen fins a l’hora de dinar. A mesura que els nens es fan grans, l’excitació i la lluentor de les festes es difuminen entre les llistes de desitjos possibilistes. Als versets de Nadal els engoleix la boira dels records amb regust de neula i xampany esbravat. Les sobretaules s’allarguen, però no tant. Que es fa tard, i demà hem de matinar. Potser és això, fer-se gran. Anar descobrint que els motors que ens mouen ja no ens porten enlloc. Assumir que les festes són sopars pesats i despeses atabalades, però continuar jugant el joc. Veure taules parades per a gent que ja no hi és, per a gent que ja no coneixes. Perquè el Nadal que enyorem, i ho entens ara, és una foto fixa que està –com tot– condemnat al canvi, i no podem fer més que acceptar-ho. I busques nous ancoratges. Nous punts de referència. I mires de recordar que no eren ni els regals, ni els llums allò que et feia somriure, sinó la complicitat. I que això encara hi és. I rius. Amb els d’abans, i amb els que avui són nous. En una nova nit de Reis.