Informats, interessats, llestos, astuts, impostors, listillos... Estem envoltats dels autoproclamats experts en matèries diverses. Comenten amb igual vehemència una alineació de jugadors de la Champions com temes molt menys banals com els efectes de les vacunes, la fam al tercer món o la gestió pública. I de sobte assistim bocabadats a containers d’ignorància camuflada. Si no saben, ho fan veure i qualsevol es veu capaç de fer una tesi en la sobretaula o a la màquina de cafè de l’oficina. Diplomats amb llicència pròpia, dels que inventen més de que saben, dels que presumeixen d’opinions que han escoltat, a mitges, en tertúlies o converses de bar, entre estadístiques que es treuen de sota la màniga, com si d’un joc de cartes o de boletes sota els gots en alguna estació de metro es tractés. Perquè estem fets de subjectivitat, d’impressions i d’aparences, alguns més que altres. La sobèrbia és sens dubte un pecat que abunda i en la nostra experiència hi ha el saber destapar o no els impostors, a donar-los empenta o desmuntar les seves projeccions. Qui més qui menys ha estat un d’aquests personatges, en algun moment, o hi ha tingut relació, i el problema no és en les discussions de carrer, sinó quan ocupen llocs de lideratge o de molta influència. La ignorància és un perill per als homes, sempre ho ha estat. Potenciar el pensament crític individual fugint del populisme col·lectiu és bàsic com fugir d’aquesta intel·ligència superficial que inunda xarxes i mitjans. Demagògies de barra vestides de seda.