La indignació que ha generat la decisió del comú de la capital eliminant la mitja hora gratuïta dels aparcaments públics de la parròquia no deixa de ser una reminiscència del que fins fa no tants anys era un manament intocable, arrelat a l’Andorran way of life, a saber: aigua potable, carrers asfaltats i enllumenats, atenció medica, seguretat social, escolarització... pagant el mínim possible, per no dir gratuït! Potser exagero? La regulació fiscal i altres vies de finançament públic ara vigents eren, i no cal anar gaire enrere, un tema tabú, per no dir anatema. Sí, home, sí, quan es lligaven els gossos amb llonganisses, faci memòria! Andorra era xauxa i els serveis, que malgrat semblar gratuïts, no ho eren, però pagava la padrina. I pobre d’aquell que gosses dir en veu alta la paraula “impostos”. Mentalitat heretada d’una època daurada, “d’una altra Andorra” que només va existir per a alguns que, ves per on, solen coincidir amb els que han esborrat de la seva memòria el temps de penúries i emigració forçosa per no morir literalment de gana, que va precedir l’esclat del comerç i el turisme al Principat. El cotxe és part del nostre ADN i trenta minuts més o menys d’aparcament gratuït no ens dissuadiran d’agafar-lo. I que hagi estat el PS qui impulsi la recollida de signatures contra la mesura tampoc va enlloc. Que potser no hi ha temes més importants i decisius a defensar? Mes d’hora o més tard, havent superat molts entrebancs, entrarà en vigor una més que justificada taxa turística. Partits a banda, queda molta llana per cardar com per embolicar la troca per trenta minuts de gratis.