Tot allò que no dius, que es queda a les portes. Tot allò que no fas però que hauries fet, i que recules en un últim segon de prudència abans no es concreta. Ves a saber per què. El seny no està sobrevalorat, però en el fons és molt previsible. Diuen que l’infern està ple de bones intencions. Però també de moments que hem deixat escapar. Segurament de manera afortunada. Les meves revolades impulsives mai m’han dut res de bo. Però. Sempre queden els peròs. De voler saber què hagués pogut passar si, què hauria estat de la meva vida si en aquell moment incert hagués parlat, hagués esperat un segon més, o hagués fet un gest. Però són instants. Com punts suspensius que es desdibuixen de les línies preestablertes. Petits buits on s’obren portes secretes que et durien a ves a saber on, però en qualsevol cas, a un altre lloc del que saps que és on aniràs a parar, d’aquell on tries estar. Mai sabrem quines –ni quantes– noves vies d’acció obrim i tanquem en cada decisió que no prenem, en siguem o no conscients. Ens entestem a mesurar estratègicament l’impacte que poden tenir les nostres accions i menystenim les patacades del que no fem. Perquè les desconeixem. Però tanmateix allà hi són. Per burxar-nos quan no podem dormir. I si, i si, i si. La cantarella dels covards. La cantarella dels que no fem res que no toqui. Dels que vam decidir un dia que els errors ja estaven tots computats. Dels que, en el fons, no mirem enrere més que per assegurar-nos que no tornarà a passar. Dels que sabem que els impulsos són divertits però devastadors. I així, no hi ha manera de posar-se a dieta.