Internet no és tan escalable ni tan respectuós amb el medi ambient com ens agradaria creure. Seria meravellós pensar que la humanitat ha inventat una realitat paral·lela , virtual, i etèria, on es pot consumir infinitament, sense cost per a la natura. En realitat, Internet consumeix energia a cada pàgina que descarreguem, a cada vídeo que visualitzem, i a cada document que pugem al núvol. De fet, Internet és responsable del 3,7% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, l’equivalent al trànsit aeri mundial [1]. Internet consumeix el 10% de l’electricitat mundial [2]. El que preocupa és que la tendència de consum energètic de la indústria digital està creixent de forma geomètrica. El 2025 podria representar el 8% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, la mateixa previsió que la que tindrà el transport terrestre.
Així mateix, els càlculs computacionals del Proof of Work, l’algoritme de validació de transaccions de les criptomònades és un gran consumidor d’energia. Únicament el Bitcoin és responsable de 22 milions de tones de CO2, la mateixa empremta que l’estat de Jordània [4]. D’altra banda, la pornografia és responsable d’un terç del trànsit de vídeo en línia. Segons l’estudi, generaria la mateixa empremta de carboni que Bèlgica, 94 milions de tones de CO2. Vistes les xifres, potser pot ser un bon moment per sensibilitzar la societat sobre aquests impactes i recompensar els particulars i empreses que redueixin el seu consum de dades.
Però no tot són males notícies. La recerca per Internet s’està tornant més neta gràcies als esforços de Google i Bling en el seu mix energètic, únicament 0,2 g de CO2 per recerca. Molt més eficient que cercar en llibres impresos. Ara bé, s’ha d’estar alerta quan se sent parlar, ja que una cosa és la recerca i una altra són el tractament de dades i reutilització posterior que pot arribar a tenir una empremta molt gran. És bo que els GAFAM estiguin sensibilitzats, però segurament els queda camí per recórrer.
En efecte, tenim la impressió que tota l’activitat digital és virtual i desmaterialitzada. La paraula Núvol ens evoca l’intangible, l’eteri del món irreal, quasi celestial. I net, molt net. Ens oblidem ràpidament dels milions d’ordinadors, milers de centres de dades i milions de quilòmetres de fibra òptica que s’utilitzen per transportar els trilions de dades que circulen a través del globus terrestre, cada segon. Darrere de l’aparença desmaterialitzada del Núvol s’amaga una realitat molt física.
En específic, el 2019, hi havia més d’1,3 milions de quilòmetres de cables submarins de fibra òptica. És a dir, prou cable per fer 32 voltes al planeta [4]. El 2020, els centres de dades van consumir entre 200 i 250 TWh [3], és a dir, l’electricitat produïda per unes 450 centrals elèctriques gegants (500 MW), un 1% de la generació d’energia mundial. El consum d’energia d’un centre de dades és, de mitjana, deu vegades superior al d’un edifici d’apartaments. D’escreix, aquestes estimacions no compten amb els 100 TWh addicionals que consumeix la mineria de criptomonedes. Finalment, el consum de les comunicacions digitals, xarxes, i cablejats sumen uns 300 TWh. En efecte, el consum energètic en relació amb la xarxa de transport de dades digitals representa avui en dia un 1,2% de les necessitats globals d’energia.
Malgrat el seu gran impacte ambiental, la contaminació digital segueix sent una gran desconeguda. El màrqueting dels gegants d’Internet fa bé la seva feina. La comoditat de les aplicacions mòbils, de les quals som addictes, ens impedeixen fer les preguntes adequades. El preu ridícul de l’emmagatzematge al Núvol no ajuda. En l’enviament d’una carta escrita som conscients dels recursos emprats (paper, benzina, transport aeri). En l’economia digital, és més difícil veure les implicacions de l’enviament d’un e-mail, i calcular l’empremta del dispositiu emissor, o de la xarxa de transport. Per sensibilitzar-nos una mica més, el consum de recursos digitals implícit d’una jornada laboral són 8 hores de consum d’un radiador de 1000 W, 27 litres d’aigua i 197 kg de recursos naturals. El treball digital també contamina, malgrat que no sigui tan visible i evident calcular-lo.
Aleshores, com fer front a la contaminació digital?
En primer lloc, la societat té un paper clau per sensibilitzar empreses i consumidors a l’hora de fer un ús responsable d’Internet. Per aquest motiu, és clau augmentar la consciència col·lectiva sobre la realitat material i l’impacte mediambiental de l’ús del Núvol i dels serveis digitals, en general.
En segon lloc, els consumidors tenen molt a dir, a l’hora d’escollir els productes electrònics que compren, o de contractar data-centers i proveïdors d’Internet responsables. Tant particulars com empreses hauríem, a partir d’avui mateix, d’allargar al màxim la utilització de la nostra flota de pantalles, ordinadors i televisors. El reciclatge, reparació i reacondicionat de dispositius és una de les activitats més importants per assolir un bon grau de sostenibilitat digital. Així mateix, hi ha decisions personals que ens poden ajudar a ser més responsables, entre les quals accions molt senzilles. Reduir el consum de vídeos, o reduir-ne la qualitat, donar-se de baixa de newsletters que ja no ens interessen, o apagar els ordinadors si preveiem estar fora més de 30 minuts.
Per últim, però no menys fonamental, els governs han de crear els incentius necessaris per evitar el malbaratament d’equips electrònics i l’ús responsable de les xarxes digitals creant sistemes de compensació que permetin conscienciar monetàriament del cost proporcional de les nostres accions de consum. Un bon exemple a seguir és la nova legislació francesa AGEC [5]. En el seu apartat contra l’obsolescència programada, la llei obligarà els venedors d’equips electrònics a publicar un índex de reparabilitat a partir del 2023, i un índex de durabilitat a partir del 2024. Però cal anar més enllà, creant incentius públics o compensatoris pel reciclatge i reparació de disposició i fomentar la comunicació als internautes de la seva petjada de carboni mensual. En clau sobirana, Andorra Telecom són proactius i pioners en aquest sentit. Malgrat que la llei encara no ho demana, ens consta que ja estan treballant en aquest sentit.
En definitiva, malgrat els grans esforços tecnològics per guanyar en eficiència enèrgica, no serem capaços de guanyar la batalla mediambiental si no canviem la nostra visió sobre l’impacte d’allò que consumim. Primer, cal conscienciar els consumidors de l’impacte real de l’economia digital. Després cal actuar, creant els incentius socials, econòmics i legals, per incentivar i afavorir un ús conscient i sobri de la tecnologia digital, tant a la feina com a casa. Fins a la data, hem consumit la tecnologia digital com si fos realment etèria i gratuïta pel planeta i la societat. La nostra opinió és que aquesta manera de pensar ja no s’adapta a la realitat econòmica i social del moment. La realitat planetària actual ens obliga a redefinir el nostre consum digital. El canvi ja és aquí. Estem llestos per començar a canviar els nostres hàbits?
[1] Informe - GreenIT – Empreinte environnementale du numérique mondial
[2] informe - ADEME – Guide pratique de la face cachée du numérique
[3] Article web- iea – Data Centres and Data transmission netwrokds
[4] Article- bbc.com - Why your internet habits are not as clean as you think
[5] Llei–ecologie.gouv.fr- La loi anti-gaspillage pour une économie circulaire
* Ivan Mariblanca, CEO de Canopé
* Ivan Mora, Clúster Manager d’ACTINN