Quan érem infants, les hores eren llargues i els canvis cíclics i previsibles. Després de la primavera arribava l’estiu, i amb la tardor, la represa de l’escola. Potser és només una percepció personal, vinculada a un període de temps concret, que en el meu cas –els anys 80 i 90 del segle passat– va ser extremadament tranquil. Andorra aleshores ja es queixava que els clients no gastaven com abans, però s’omplia de cues i grues. Pujàvem a Meritxell el 8 de setembre i el 17 de gener menjàvem escudella a l’acabada d’estrenar –i enyorada– Plaça del Poble. Avui, les places són buides. Precaució ho obliga. Però malgrat la sensació de pèrdua, sabem que és circumstancial. Tanmateix, és un altre dels canvis que perceps a mesura que et fas gran: veus com la foto fixa infantil es va bellugant i accelerant, fins al punt que darrerament la instantània, a mi, em surt sempre moguda. Som reactius als canvis. A la majoria no ens agraden gaire. Però són l’únic que sabem del cert: que tot canvia. El problema és que tot va massa de pressa: noves aplicacions, nous reptes, noves maneres de relacionar-te amb els altres, amb la feina, amb l’entorn. Per això, alguns encara s’aferren –com si servís d’alguna cosa– als vells costums. Com si queixar-se del preu de la benzina evités la fi dels combustibles fòssils, com si fer veure que no existeix el virus, ens n’eximís, com si fer les coses com sempre s’han fet ens permetés sortir-nos-en en un escenari que funciona amb altres pautes, altres ritmes i tendències que encara desconeixem. Al final, l’únic que no canvia són les ganes de menjar escudella.