Quan demanes a una dona què canviaria si pogués, molt sovint la resposta passa per alterar alguna part del seu cos: més prima, més alta, més jove. Difícilment per ser més llesta, més ambiciosa o més assertiva. No serem mai poderoses si no creiem que podem ser-ho. Però, com pots treballar l’autoestima, si en bona part es mesura per la percepció que tenen els altres de la teva bellesa externa? Fins a quin punt ens fem vulnerables, exposant una realitat -la física- que no comença a ser responsabilitat teva fins a la maduresa? Fins a quin punt delegues, per grat o per força, la teva vàlua en la mirada aliena? En la genètica? Més enllà del “bona presència” requerit en els anuncis dels diaris per a gairebé qualsevol professió, s’obre un esvoranc que separa la higiene i un mínim de correcció en el vestir masculins, amb els complexos rituals que inclouen depilacions, maquillatge, dietes i elaborades disfresses d’acord amb l’estatus al qual s’aspira i que l’entorn ens inocula des de ben petites. Tenim tan absolutament interioritzat el model a seguir que el creiem propi. Un model canviant i arbitrari, perquè ningú no abaixi la guàrdia. Ara cul gros, ara petit. Amb l’objectiu que les nostres jornades laborals encara s’allarguin més, i entre feina, casa i exigències estètiques no tinguem temps per perdre, per pensar, per créixer. L’alternativa és ser una deixada. Poc menys que l’ostracisme social i professional. Ens fan sentir brutes sense depilar, ens costa sortir de casa sense maquillatge i ens empoderem sobre uns talons d’agulla. Oblidant que, des d’uns talons, mai no podrem córrer.