Un dels grans problemes de les administracions públiques locals, és a dir, els comuns, és que la principal font d’ingressos, a part de les transferències governamentals, estigui sustentada en la construcció i la quantitat de projectes que es desenvolupen en el marc del pla d’urbanisme. I encara ho agreuja més el fet que molts d’aquests projectes vinguin de fora, de la mà d’inversió estrangera que únicament es plantegen la unitat d’actuació com el que el seu nom indica, és a dir, una inversió més de les moltes que fan, la qual cosa vol dir que la seva implicació emocional en el territori és zero i no té en compte les seves necessitats, la del territori i la de la gent que hi viu. És diner ràpid, ningú ho nega, però basar el desenvolupament fonamentalment en la construcció i el creixement urbanístic és un greu error perquè crea una dependència de serveis que ens hipoteca per a tota la vida, a part de deixar terra cremada allà per on passa. Posar-hi sentit comú i racionalitzar, que no vol dir altra cosa que marcar línies vermelles i posar-hi límits, és el que s’espera de qui dirigeix l’administració. El desenvolupament d’una parròquia no necessàriament ha d’estar supeditat a les polítiques de creixement urbanístic desenfrenat. Hi ha moltes maneres de créixer fent-ho ordenadament, però és evident també que implantar polítiques i canviar mentalitats no es fa d’un dia a l’altre i necessiten temps. Però és que des de la crisi del 2008 hem tingut catorze anys per preparar i treballar nous escenaris per no caure en els mateixos errors i els mateixos vicis.