La polseguera de les declaracions fetes per Pablo Iglesias fa uns dies a Valladolid ha estat, si més no, curiosa. “Jo ja no soc polític, per tant puc dir la veritat” va deixar anar, quedant-se tan ample. Per si al regne de les espanyes no en tenien prou amb el penúltim affaire de la reial família, qui havia estat vicepresident segon, ministre de Drets Socials i Agenda 2030 del Govern d'Espanya i secretari general de Podemos fins al maig de l’any passat, va tenir un atac de sinceritat. Que vol vostè que li digui... Que potser hi ha algú que no s’ho ensumava això que els polítics –no tots, és clar– no diuen la veritat? Ergo poden estar dient mitges veritats, mentides, o veritats a mitges, el ventall d’opcions és tan ample que ni els lingüistes són capaços de retorçar les paraules fins al seu nivell. També trobo il·lustrador que, fent un tomb pels mitjans, les fonts més engrescades siguin les de dretes, blidar que Iglesias és d’esquerres! Amb tot, el més greu és que l’atac de sinceritat no és tal cosa. L’speech continua afirmant que les relacions internacionals, la geopolítica, contra el que alguns creuen, no són qüestió d’ideologia, sinó que –cito textualment– “va d’interessos, interessos d’estats i eventualment d’empreses vinculades a aquests estats”. Mentida gorda o, en termes polítics, veritat a mitges. El que hi ha són (empreses) multinacionals que tenen estats “vinculats” als seus interessos. Amb el món convertit en un mercat global, les fronteres dibuixades als mapes fa dies que van deixar de tenir cap mena de sentit, excepte quan interessa.