No considero pas que pateixi ecoansietat –sí, avui posem nom a tot–, però realment la situació que estem vivint aquests dies, i que no és nova, és preocupant. Si no fos per les nevades que vam tenir molt a principi de temporada, les nostres muntanyes no es veurien gaire blanques, enguany, més enllà dels llocs on hi hagués canons de neu per dissimular una mica el desastre. Diuen els que en saben que l’anticicló de gener és d’allò més típic, però és evident que arrosseguem manca de precipitacions i de temperatures baixes de debò. La Candelera riu, i la crema del mai canillenc pronostica encara dies de fred, tot i que les previsions per a aquest febrer són demolidores: temperatures més altes que la mitjana habitual i poques precipitacions. Anem pel pedregar i el canvi climàtic és ja una realitat a casa nostra, i cada any la cosa empitjora. Que encara puguem esquiar i anem abrigats d’hivern no amaga que cal fer passos per frenar l’empitjorament de la situació climàtica, però també per adaptar-nos a un nou ordre mundial, si em permeten l’expressió. La manca de subministraments i d’estoc d’alguns productes i l’increment del preu de l’energia que hem patit darrerament és una broma comparat amb la manca d’elements bàsics per a la vida com ara l’aigua que podem patir en els pròxims anys. No es tracta de ser ara pessimistes, però sí realistes: Andorra s’hauria de preparar més per al futur. Cal diversificar l’economia ja, per si un mal hivern ens torna a deixar amb poc turisme; cal major autosuficiència energètica apostant per renovables a casa nostra, i cal una planificació acurada de l’ús dels recursos hídrics, que són limitats. En som prou conscients?