El dia de la marmota es perpetua. Amb la relaxació de les mesures sanitàries, aquí i allà, de cop i volta els epidemiòlegs i assessors àulics semblen haver perdut tot el seu carisma i capacitat de convenciment. Si les xifres –generals– són correctes, els indicadors de la Covid-19 van de baixada. Congratulations! Només em queda el dubte d’esbrinar si hi ha relació causa/efecte entre una cosa i l’altra. O han pogut més les ganes que tenim de deixar enrere la maleïda pandèmia? Fet comprensible però no del tot justificable. A escala humana dos anys de prohibicions i controls són molt de temps i, no ens enganyem, aquesta és l’única (escala) que ens importa. Per deixar enrere tanta restricció si cal agafar-se a un clau roent ens hi agafem. El que faci falta per fer net. Els més optimistes veuen la pandèmia convertida en una grip, una infecció estacional. A l’altre extrem hi ha qui creu que no, que la cosa no serà tan senzilla. Als que en neguen l’existència no els compto. El que apareix cada vegada més clar i diàfan a l’horitzó immediat és que no haurem après res de res. Totes les reflexions, pensaments i bons propòsits escampats als quatre vents, s’estan volatilitzant tant o més ràpidament que les restriccions. Es veu que l’aixecament de l’obligatorietat de la mascareta pel carrer era el tret de sortida, el senyal que esperàvem, per deixar definitivament enrere la por que ens mantenia tancats. Prop de quatre-cents milions de contagiats i cinc milions i escaig de morts després, tornem a ser lliures. Dels que considerem “normalitat”, no en parlo. L’estultícia humana no té límits; llarga vida a l’estultícia.