Quan la meva filla era petita, després de sopar li deixava triar les postres: què vols? Pera o mandarina? La qüestió és que la nena es pensava que triava, però el cert és que sempre menjava fruita, que era el que jo volia. D’un temps ençà, sembla que la classe política ha entès que conceptes com transparència i participació fan guanyar rèdits. I aquí els tenim, impulsant projectes de participació ciutadana més ben o mal engiponats, que sovint confonen deixar triar el color de les baranes del nou aparcament amb la voluntat que els veïns decideixin què fer-hi, en aquell espai. I és que tan dolent és no preguntar a la ciutadania què vol, com fer-ho i després no fer-ne cas. O pitjor encara: deixar triar entre obvietats gens transcendents. A Espanya ho hem vist aquests dies amb el concurs per escollir la representant al festival d’Eurovisió. Més enllà de sorprendre’m -una vegada més- la capacitat de la societat espanyola d’esgargamellar-se amb visos de revolució amb un concurs de cant i al mateix temps acatar mesells l’increment de la factura de la llum, el cert és que és un exemple de com no s’han de fer les coses. La ciutadania no som infants que hàgim de ser educats, i molt menys ensinistrats. La gent és cada cop més crítica -o si més no té les eines i l’educació per ser-ho, si vol- i qui impulsa valors com transparència i participació ha de ser creïble i ha d’estar disposat a assumir riscos. Risc que no escullin el que tu vols, el que tu pensaves que volien o el que t’hauria agradat que fos. Tota la resta és propaganda, i se sol girar en contra quan li veiem el llautó.