Rafa Nadal aconsegueix 21 Grand Slam amb l’Open d’Austràlia. Els titulars inunden els media afirmant que ningú ho havia aconseguit. El feminisme de guàrdia que sempre està a l’aguait, com ha de ser, ho desmenteix aportant dades objectives: Margaret Court, Serena Williams i Steffi Graf n’han aconseguit 24, 23 i 22, respectivament. El feminisme de guàrdia condemna les diferències abismals en matèria de propostes i de retribució econòmica, entre l’esport masculí i el femení. Tenen raó, però això com ho vol reparar el feminisme de guàrdia? Per decret? Amb les arxiconegudes quotes? Reduint l’oferta d’esport masculí? Obligant a augmentar per llei les produccions d’esport femení? Fomentant competicions mixtes unificades i no binàries? Això últim no estaria gens malament, perquè ara mateix ja no ens posem d’acord amb les multidefinicions de gènere que cada dia apareixen, des de grups minoritaris reivindicatius i que respecto profundament. No podem oblidar que existeix el mercat, on tothom pot anar a pescar-hi, i on cadascú hi trobarà el producte que més li convingui. És una lògica capitalista que ofereix tot un ventall de possibilitats a escollir. Si estem d’acord que l’Estat ofereix les mateixes oportunitats per desenvolupar-se als nens i a les nenes, des de la més tendra infància, la resta, en un país democràtic i lliurepensador és simplement llibertat d’elecció. He de dir també, com a gurmet del bon futbol, que m’encanta el salt qualitatiu que ha aconseguit el futbol femení, però no serà pas el feminisme de guàrdia que em marcarà les consignes del que he de consumir.