Una part de la classe política andorrana havia mostrat interès per fer participar el Principat en una possible candidatura pirinenca als Jocs d’hivern 2030. A la tardor, el ministre Gallardo va oferir Andorra com a possible seu, fa unes quantes setmanes la ministra Riva feia referència a les cartes enviades al seu homòleg Iceta i fins i tot el PS, de l’oposició estant, s’havia reunit amb els seus companys del PSC a Catalunya per parlar d’aquesta qüestió. No és una novetat l’interès andorrà d’acollir grans esdeveniments esportius i es pot entendre en aquest sentit el posicionament favorable a la candidatura. En el rerefons, tanmateix, crec que alguns van caure en les promeses de pluja de milions de la Generalitat, com si la participació andorrana en l’organització dels Jocs i les inversions històriques que demana el Pirineu haguessin pogut suposar una millora de les comunicacions d’Andorra per la banda sud. Jocs a canvi de tren i coses per l’estil, vaja. La negativa catalana a comptar amb Andorra és un alleujament per a tots els que veiem amb reticències aquesta candidatura sobre la qual a penes se’n sap res més enllà que perpetuarà un model econòmic caduc i que servirà per omplir les butxaques dels mateixos. I de fet, Andorra ha tingut sort de quedar-ne al marge, perquè cada dia que passa l’oposició al projecte és més gran, la conscienciació del Pirineu respecte al canvi climàtic és més evident amb aquest hivern que estem tenint i algunes informacions periodístiques apunten ja a escàndols de mala praxi amb el diner públic abans i tot d’haver-se formalitzat la candidatura. Un projecte, doncs, que corre el risc de néixer mort i, per tant, Andorra podrà estalviar-se’n les amputacions perceptives per evitar la gangrena.