Quan els posicionaments sobre un determinat tema únicament es basen en preguntes retòriques i ironia que poden arribar a la ridiculització perden qualitat argumentativa. Segur que no deixaran indiferent el lector però no aportaran res a l’hora d’establir un debat seriós posicionant-nos a cop de frases fetes. Però malgrat això, i segons el tema sigui més o menys sensible, de tant en tant convé respondre o aportar ni que sigui en un espai tan reduït com aquest l’altra cara de la moneda. Sé que pot fer mandra, que és molt cansat estar repetint els mateixos arguments, però és evident que sí, que determinats col·lectius han d’estar permanentment de guàrdia, vigilants i atents, combatius fins i tot en la seva lluita. Feminisme de guàrdia, titulava l’apreciat Eduard López Mirmi, amb algun deix d’ironia, i concloïa que no seria aquest feminisme el que li marcaria “les consignes del que he de consumir”, ja que considera que tenim la llibertat d’elecció. Més enllà de la relativitat d’aquesta expressió, com a liberal que sempre se’ns ha definit –no amb relació a un partit polític, sinó com a concepte– sembla que s’oblidi que per poder decidir què vols consumir primer ho has de poder valorar des de la igualtat de condicions, i tothom convindrà que igualtat, el que es diu igualtat de gènere, no existeix, i molt menys en l’esport, que és el tema de què tracta el seu article. I el problema essencial rau en l’origen, en aquesta manca d’igualtat de condicions entre la dona i l’home que la humanitat ha anat perpetuant al llarg del temps, en alguns llocs més que uns altres. Per tant, no només de guàrdia, sinó permanentment en guàrdia.