Davant la notícia de l’acomiadament d’Albert Rivera molts van pensar que ja era hora. Com a impuls o pensament primari en transcendir la notícia la reacció és del tot comprensible. La trajectòria d’aquest personatge encimbellat a l’Olimp de la política i, especialment, la seva defenestració al cap de quatre dies no presagiava res de bo. El seu retorn a l’esfera privada i l’acomiadament ha refermat aquesta impressió. Segones parts... Fins aquí podria haver estat una transició fallida del que eufemísticament anomenem “portes giratòries”. La cosa no ha fructificat, què hi farem; li desitgem èxits en la propera etapa professional, adeu-siau i passi-ho bé! I en poc temps ens haurien explicat que la trajectòria de Rivera havia canviat de rumb a la cerca de nous reptes, etc., etc.; tot entre bastidors i sense cap mena d’escarni públic. Que l’assumpte hagi explotat amb afirmacions d’aquest calibre: “La seva productivitat estava assolint nivells preocupants, molt per sota de qualsevol estàndard raonable” des del bufet que li pagava el sou vol dir dues coses: la primera i obvia és com d’inútil havia de ser l’ex-president de Ciudadanos. I la segona, i la que més ha de preocupar l’advocat hores d’ara, és la poca ascendència, capacitat d’influència i contactes que li queden de la seva etapa política. Si un bufet sevillà, que per gros que pugui ser no juga a la lliga d’honor dels despatxos legals del regne d’Espanya, ha gosat fer-li escarni públic, no és precisament un bon auguri. La querella que ha endegat demostra les (poques) llums que li connecten. Tot plegat un bon pollastre de digestió pesada.