Aquest article no va de contingut pandèmic, ni de si el ministre de Salut sortint ho ha fet bé, regular o malament en la gestió de la covid i en els grans temes de la seva cartera; això ja ho faran, de fet ja ho fan, els debats polítics entre majoria i oposició. Segur que hi ha tot tipus d’opinió, que li han quedat deures pendents com la reforma sanitària o el pla integral de salut mental, i que la gestió de la pandèmia haurà estat excel·lent, millorable o dolenta, segons qui en faci el balanç. O potser hi haurà hagut de tot una mica, que segurament és el més probable. Coronavirus a banda, la marxa de Martínez Benazet és una mala notícia per a Xavier Espot. El cap de Govern perd sens dubte un dels seus baluards més consistents, el comunicador més loquaç de tot el gabinet ministerial –allunyat d’aquell to alliçonador i acadèmic a què ens té acostumats el portaveu oficial– i, amb permís de tots els antivacunes, el més empàtic. Una altra cosa és si totes aquestes virtuts li hauran servit per fer una bona gestió, o se’n tindrà una bona consideració, o si haurà assolit els reptes plantejats a principi de legislatura en matèria de sanitat, quan la pandèmia ni tan sols s’ensumava. El temps ho dirà. Jo personalment m’he sentit molt tranquil i acompanyat amb ell. En la recta final de la legislatura, Espot té un problema, que va més enllà de la gestió sanitària i que arriba fins a Ordino, on Benazet és el referent inqüestionable a l’interior del partit taronja. Els interrogants queden oberts. I a tot això, el desig d’una prompta recuperació, que els vents li siguin favorables i que el continuem veient en forma pels carrers d’Ordino passejant amb la seva família.