La política és desagraïda i segurament la majoria dels que s’hi dediquen ho fan amb vocació de servei públic o així hauria de ser. Qui s’atreveix a liderar un projecte o encapçalar un càrrec públic sap d’entrada que estarà sotmès a l’escrutini públic, no en va és un càrrec elegit i pagat pel poble i per tant objecte de crítiques justes i injustes, quan els seus votants o els ciutadans consideren que no ho fan bé. Aquesta evidència de vegades no la tenen present aquells que des de majories i oposicions i per voluntat pròpia han decidit enfocar la seva professió a les administracions públiques i després tenen urticària quan se’ls qüestiona. Però si les crítiques fereixen, la bona feina i la dedicació tenen també el seu premi. Aquesta setmana el fins ara ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, anunciava que deixava la cartera i ho feia després d’haver estat davant d’una de les majors crisis que s’han hagut d’afrontar. Benazet, més enllà de les decisions que a uns els poden semblar més encertades que als altres, ha sabut donar la cara quan calia per explicar la seva política, revisar amb claredat meridiana el dia a dia, des de Govern i des de casa seva, no s’ha cansat de contestar a preguntes i preguntes en rodes de premsa llarguíssimes i molts cops diàries en els moments de més inquietud i ha estat en tot moment quan se l’ha demanat. Benazet el metge, però també el ministre, ha mostrat professionalitat però alhora una proximitat i sintonia amb la ciutadania que pocs aconsegueixen i no en va el reconeixement públic de la ciutadania però també de la classe política. El treball i entrega del ministre han estat reconeguts per tots.