L’Estat andorrà, de forma velada, ha tributat un homenatge a Charles Louis de Secondat, baró de Breda i de Montesquieu, filòsof del segle XVIII, cèlebre per la seva principal aportació: la separació de poders, adoptada avui en dia per la majoria de sistemes democràtics. Montesquieu fou també un fervent defensor de la llibertat religiosa, com la majoria dels filòsofs coetanis del segle de les llums a França. La nena del vel ha triomfat a la Batllia en primera instància, com era de suposar, perquè anem mancats d’una legislació adaptada ad hoc. La Justícia ha fallat que el Govern s’ha excedit impedint el port del mocador islàmic, el hijab, a la nena musulmana, a l’Escola andorrana. Fins aquí, tot i el meu cabreig del moment, entenc que els mecanismes de l’Estat de Dret, amb la seva nítida separació de poders, han funcionat a la perfecció. Personalment, però, sempre he pensat que la pràctica religiosa s’hauria de desenvolupar en l’àmbit privat i personal, i mai a l’escola. La mateixa estructura de la nostra Constitució, que comporta acords i lligams amb el Vaticà i la Santa Seu, fa que sigui enrevessat elaborar una llei de laïcisme, que defensaria la independència de l’Estat de tota influència religiosa. L’estratègia de Govern és impecable, ja que primerament presenta un recurs a aquest aute, i paral·lelament prepara una llei urgent de neutralitat, on imperarà la negació absoluta de signes religiosos ostentosos a l’escola, i que el Consell General es farà un plaer de votar. És interessant remarcar que els tres poders de l’Estat resoldran, davant un Montesquieu exultant.