Dies d’ensenyar sense embuts el que no ens donem permís de mostrar habitualment als altres. De revelar el que portem dins amagat, entre plecs de cansalada i botifarra d’ou. També a nosaltres mateixos. Dilluns de Carnestoltes. Anem perdent peu sense deixar enrere les tradicions. Quin sentit té obrir un espai a la disbauxa si cada dia és can pixa? Quin sentit té abraonar-se sobre la coca de llardons, si ens passem els dies omplint el dipòsit per justificar l’operació biquini? Els costums i tradicions que naixien de les necessitats del dia a dia obliden el seu punt de partida i perden el seu sentit original perquè, en molts casos, ja ni tan sols existeixen, i a ningú no sembla importar-li. La renúncia a la individualitat en favor de la col·lectivitat, tan habitual en les societats del segle passat, avui se sotmet a l’imperi del Rei del Carnestoltes: el que jo vull passa per sobre del que ens cal a tots, el que jo penso és tan útil com el que penses tu, les meves opcions són meves i, per tant, són correctes, i el bé comú és un instrument dels poderosos per fer-nos acotar el cap. I així anem fent: justificant l’estultícia i la mediocritat, perquè hi ha qui pensa que totes les opcions són vàlides, quan el que són és –simplement– legítimes. De vegades sí, que cal buscar un turonet perquè no t’encalci la porqueria. Mentrestant, l’únic que és disgressor –en un món on no queden armaris on amagar-se– és mantenir-se al marge. Deixar que passi la rua, els crits i els estirabots, i confiar que serem capaços de redreçar el rumb abans no ens encalci l’extinció. No hi confio gaire.