A la Unió Europea en general presumeixen de ser un club smart, clean, reglamentat i quadriculat, i per fer-ho més entenedor, quelcom de seriós. Andorra sospira per pertànyer-hi, des de fa anys i panys, amb projectes d’acords d’associació complexos, amb llargues negociacions perdurant en el temps. Enfront, els interlocutors de Brussel·les, homes de negre amb el cap quadrat, ens exhibeixen i imposen carpetes amb un llom gruixut, que contenen els textos del cabal comunitari que a Andorra li costarà d’acceptar, i molt més d’assumir. Aquesta és la meva presentació personal sui generis d’una Unió Europea teòrica, poc pràctica i afegiré també feble, que tot i posseir un nivell cultural envejable en general, ha de fer uns esforços brutals de comprensió i d’intel·ligència, enfront a uns esdeveniments imprevistos per inesperats, per part d’una Rússia que actua amb prepotència i determinació. Els dirigents de l’OTAN–NATO s’aprofitaven de la situació i intentaven emplaçar bases militars a Ucraïna, i Putin, mal ens pesi, no permetrà mai aquestes instal·lacions a les portes i fronteres de Rússia. El tauler del joc és el següent: tenim d’una part una Unió Europea naïf, sense un líder de referència emergent i que es vol humanista i alliçonadora, i d’altra banda una Rússia amb problemes econòmics, amb una població heterogènia i desigual davant les oportunitats, però amb un Putin oligarca i expeditiu, que encara no ha assolit el llindar del dolor quan la UE ja el té totalment superat. És aquesta l’Europa que volem? Quin és el llindar del dolor que estem disposats a assumir?