Sí, ja ho sé, malgrat que ja fa temps ens entestem –per activa i per passiva– a explicar que el feminisme no és el contrari del masclisme; que la bretxa salarial existeix –encara que a alguns no els ho sembli– i d’insistir que no es pot barrejar l’orientació sexual amb la identitat sexual, aquí seguim: a l’espera que arribi un nou dia internacional de les dones i hàgim de llegir comentaris de gent que no és “ni misclisti ni fiministi”, que demana quan serà el dia internacional dels homes, que a casa també hi col·labora i que afirma que si les feministes tenen cap sentit és als països àrabs, on sí que tenen motius per queixar-se. Potser era més fàcil quan es reivindicaven coses senzilles, com el sufragi femení, o el dret a l’avortament –ui, això encara no ho tenim!, glups–. Ja m’enteneu. O no. El que vull dir és que és molt difícil ensenyar-li a un peix el que és l’aigua. Que és el que ens passa a les persones que veiem que molta de la feina que queda per fer passa per assumir que totes i tots nedem en el brou d’un món fet a imatge i semblança de l’home heterosexual, sense ser-ne conscients. Que sigui normal, no vol dir que estigui bé. Com si totes les cadires del món es fessin pensant en els nens i nenes de preescolar: que ens costaria a la majoria més d’un mal de ronyons. I tot per no acceptar que potser ja ha arribat l’hora d’entendre que les cadires potser sí que fins ara eren així, però que no tenen perquè seguir sent-ho, sobretot quan la meitat de les persones en sortim perjudicades. Potser fent la cadira més alta, tothom podrà seure bé al voltant de la taula.