Del partit del Barça de dijous passat a la nit em quedo amb una frase: “Et contestaré en català, que és la meva llengua, ja t’ho traduiran”. Ho va dir Domènech Torrent, entrenador del Galatasaray. Són dotze paraules mal comptades, però m’han fet caure en la de vegades que renunciem. No tan sols a parlar la llengua pròpia, en tots els àmbits. Gests, canvis innecessaris, sovint del tot banals, petites decisions sense importància preses en el dia a dia a les que en el moment no donem importància, però que van omplint la motxilla que carreguem a l’espatlla. La frase va actuar de detonant. Un moment de lucidesa en què veus com de renúncia a renúncia, d’allò sense importància, passes a assumptes transcendents. I tot per què?
Intentar no ferir susceptibilitats és una manera d’anihilar el que realment importa. Desviar la mirada no impedeix que les coses succeeixin. No es tracta de fer l’heroi. Senzillament d’actuar segons el teu pensament. Tornant a la llengua soc el primer que, inconscientment, canvia el xip quan algú em contesta en castellà -que és el cas el 90% de vegades. Si per una nimietat com aquesta cedeixo a la primera de canvi no puc, no podem albirar que hi hagi algun canvi positiu. El temps ensenya que res millora perquè sí. Ans al contrari, si alguna cosa pot anar a pitjor, hi anirà. Des de la contaminació -aire, soroll, llum- fins a la discriminació de gènere, passant per la pervivència del català, res evoluciona per art de màgia. I encara que ho neguem, cadascú de nosaltres hi té un bri de responsabilitat. Som éssers socials. Sols no anem enlloc. Hi ha milers d’exemples que ens ho deixen ben clar, sense necessitat de traducció.