I tants que me'n deixo

La matinada de dijous passat ens va deixar la millor persona que mai he conegut.

Podria llistar moltíssimes de les seves virtuts, però me’n deixaria moltes d’altres i aquest escrit no és per ella.

Aquest escrit és per agrair a totes aquelles persones que van acompanyar-la a l’última etapa a l’hospital.

Des de la Carla d’urgències, que li va dedicar temps i la flor de lotus, fins al Carles, que va acompanyar-nos l’última nit, un mes i mig després.

Són tantes les persones, tants els noms, que me’n deixaré molts. Hi va passar el Jonathan i el seu somriure que ell sabia veure darrere la mascareta, la Xesca i les seves estones de companyia, l’Aitana, totes les Eves, que són moltes, i l’Esther, que venia a transmetre aquella pau que només una amiga transmet.

I moltes persones més que em deixo, ja siguin auxiliars, infermeres i infermers, metgesses i metges, o sense títol a la bata perquè encara sou estudiants en pràctiques.

A totes i tots vosaltres us estem molt agraïts.

I ja sé que em direu allò de “no cal, és la nostra feina...”.

No. No m’enganyareu. No us traieu mèrit. Quan ets a l’habitació notes la diferència entre “és el que faig” i “és el que soc”. I el que sou és un grup de persones magnífiques, atentes, dolces, que quan entreu a treballar ho feu per ajudar, per alleujar, per acompanyar. Quan sou allà amb els pacients hi esteu de tot cor. No coneixeu el pacient pel número de la seva habitació, sinó per el seu nom.

No ho feu pel pacient, ho feu per la persona. El vostre somriure dolç que es pot veure als ulls, el vostre gest d’agafar la mà, aquella carícia al braç, plena de tendresa. Tot això no ve d’un manual, no ve d’estudiar. Tot això ve de tenir un cor molt gran.

Una vegada més, mil gràcies per tot el que heu fet i heu estat amb i per la Cynthia.