La vaga de docents a Catalunya, motivada per factors diversos com el nou currículum escolar, un calendari imposat, la manca d’inversió en educació o la sentència del 25% del castellà, ha fet sortir al carrer molts ensenyants que consideren que la docència està menystinguda per les administracions i, de retruc, poc valorada per la societat. I penso que no ens fem cap favor si no valorem la feina d’aquells que més hores passen amb els nostres infants i joves transmetent-los valors i coneixements. Crec que actualment les administracions veuen els ensenyants com baules d’una cadena de transmissió d’uns temaris prefabricats i poc adaptatius a les realitats canviants i diverses de les aules. I malauradament cada cop més basats en competències que deixen de banda el coneixement de l’alumne a favor d’una suposada pràctica sense teoria. Com podem practicar l’escriure si no treballem l’ortografia? Com podem entendre el nostre món actual si no coneixem a fons la història del segle XX? La llibertat de càtedra ha desaparegut per deixar pas a un model decidit per experts pedagogs entre despatxos, sovint lluny de les aules, en què el coneixement del docent ja no preval com a valor afegit. Tant se val si aquell que ensenya sap molt o poc, al final només ha de fer desenvolupar unes competències als alumnes i no els ha d’ensenyar res... No m’estranya, doncs, que el professorat se senti menystingut, i més quan es parla d’eliminar els suspensos ja pràcticament inexistents. Respectar i valorar els docents implica reconèixer-los la importància de la seva feina i valorar-los per allò que poden transmetre, individualment i com a conjunt, a les noves generacions.