La fotografia mostra una rotllana de persones lligades amb cinta groga al voltant d’un pal metàl·lic. És una de tantes que a força de veure-les, ens afecten just el temps que triguem a passar pàgina o continuem fent zàping. Explicar per què m’ha fet escriure aquestes ratlles no és senzill. Amb una guerra en territori europeu, amb el bombardeig d’imatges de destrucció, de cadàvers –majoritàriament coberts per no alterar els esperits més sensibles–, de ferits ensangonats i de l’èxode de milions d’ucraïnesos, que han despertat com mai la solidaritat del vell continent, l’escena descrita podria semblar una nimietat. Ans al contrari, no ho és gens perquè despulla la hipocresia nostra de cada dia posant al descobert una realitat molesta. Els éssers humans protagonistes de la fotografia (de fet n’hi ha més d’una) són una família de gitanos ucraïnesos vexats per compatriotes ucraïnesos –civils i militars– a Lviv, aquesta mateixa setmana. Ho ha llegit bé, Lviv, ciutat de la qual fa quatre dies n’ignoràvem l’existència i que ara és tristament coneguda. I efectivament, tots els que els envolten són ciutadans ucraïnesos, des dels que els han lligat fins als que s’ho miren de lluny i els que fan fotos amb el mòbil davant seu. La realitat és polièdricament incomodant. Tant la invasió russa com aquesta mostra de racisme pur i dur –que allí no és cap novetat– coincideixen en lloc i temps a Ucraïna, país al qual no hem dubtat a donar suport moral, material, econòmic i logístic. Les imatges acompanyen la carta El infierno se ha instalado en Ucrania de Juan de Dios Ramírez-Heredia Montoya (CTXT, 24/03/22).