On són els límits? De l’humor? Del respecte a l’altre? De la veritat? Vivim en un món canviant en què les veus -afortunadament- es multipliquen, en què el discurs en les societats democràtiques no està monopolitzat pel govern, en què tothom és lliure de cridar als quatre vents la seva veritat, sigui o no sigui certa. Per això és tan important la feina del periodista. Perquè més que mai necessitem -com a societat- persones compromeses que separin el gra de la palla, que posin llum sobre allò que no es vol dir, que destaquin les mentides més o menys intencionades d’uns i altres. Que difícil es fa de vegades destriar la maldat de la incompetència! Però aquesta és una feina que arreu, i especialment a casa, es fa sense els mitjans necessaris, sigui perquè no hi ha prou professionals a les redaccions, perquè no coneixen prou el país, perquè les servituds publicitàries de vegades escanyen i perquè sol ser més fàcil reproduir que destriar. Tanmateix, això no és excusa. Vistes les modificacions que es volen incloure en el Projecte de Llei de modificació de la llei Qualificada del Codi Penal, sembla que deixem la mascareta per tornar a la mordassa. Entenc el neguit davant les notícies falses. Entenc la ràbia davant l’insult i la difamació gratuïts. Entenc que incomoda la veu de persones que estan convençudes de les seves argumentacions delirants. Però la solució no és el clatellot, ni la multa, ni molt menys la presó. La solució, per por que faci -l’única solució- és la transparència i tenir periodistes que sàpiguen i puguin fer la seva feina. La resta és posar tanques al camp.