Quan s’anuncien els sous mitjans a Andorra sempre em quedo amb la il·lusió de saber què se sent a l’altra banda de les mitjanes, a la part alta. Segur que a molts els passa el mateix, que voldrien poder viure sobre la ratlla dels dos mil cent i escaig que ens anuncien de tant en tant. La realitat, però, és que una part important de la població d’Andorra vivim per sota d’aquesta ratlla, de vegades bastant per sota. Mentrestant, els lloguers estan disparats, els preus de compra d’un habitatge són prohibitius i les despeses quotidianes de les famílies augmenten mes a mes per la inflació en el preu de pràcticament tot. L’encariment de la vida, tanmateix, no s’acompanya d’un increment substancial en salaris i pensions, i si continuem així arribarem a un punt de no-retorn, que no queda gaire lluny, en què el salari ja no serà suficient per viure aquí per a una part de la població. I llavors la gent marxarà, potser trobant sous igual de baixos en un altre lloc, però vivint on la vida sigui menys cara, on es pugui pagar el lloguer d’un habitatge digne i la cistella de la compra sense tants patiments. N’hi ha que no saben que això és una roda, un vaixell en el qual hi som tots. Potser els de la bodega serem els primers a ofegar-nos, però si el vaixell s’enfonsa, anem tots avall. Cal posar ja les bases per garantir sous i pensions dignes capaços de fer front a les despeses de viure a Andorra avui, i això passa per un model econòmic més diversificat que no aconseguirem si no superem les traves i limitacions actuals. Cal valentia per part de tots, sobretot aquells que tenen poder per decidir i incidir i que fins ara potser s’ho han trobat tot fet.