L’any 1964 la silueta de Topol tocant el violí dalt d’una teulada quedava fixada en la retina dels amants del cinema clàssic estatunidenc. I encara perdura. Tevye, el lleter, capficat en les seves cabòries
–amb un grapat de filles per casar–, cantava i fantasiejava sobre tot allò que faria si mai arribés a ser ric. I tu? Què faries si tinguessis molts i molts diners? Poc o molt és una d’aquelles preguntes que amb més o menys expectatives ens hem fet algun cop a la vida, i que –més enllà de la fantasia d’una improbable loteria– resulta entretingut, per –si més no– adonar-nos de quines són les nostres prioritats a la vida. Perquè potser la resposta ràpida és la de pagar deutes, hipoteques i comprar casa, cotxe, fer front als estudis dels fills i viatjar. Al final, per diferents que siguem –tots plegats– som força previsibles. Però, què faries de la teva vida més enllà dels diners? Un cop resolta la qüestió econòmica, més enllà de fer front al dia a dia i un cop sadollats els capricis que cadascú pugui tenir en forma de vehicle, joia o qualsevol dels signes externs d’estatus que hem consensuat com a mostra d’èxit material? Què faries de la teva vida si no haguessis d’anar a treballar? A quin graó de l’escala de Maslow decidiries que ja estàs prou bé? Faries res pels altres? Protegiries el patrimoni? En voldries més? En tindries mai prou? Preguntes banals que comencen amb la cantarella fàcil de Topol i que quan vas gaire més enllà t’aboquen a l’abisme de la vacuïtat. Per això hi ha tants col·leccionistes. Perquè s’estalvien preguntes incòmodes i sempre els queden fites per assolir.