Estic llegint Sàpiens (Yuval Noah Harari, ed. 62). Sé que vaig tard, el llibre és del 2014. Sigui com sigui, aquesta “breu història de la humanitat” de lectura recomanadíssima no ha perdut un gram d’interès i, tenint en compte que abasta un període de 100.000 anys, vuit són res. Des de les primeres pàgines un pren consciència que l’Homo sapiens, és a dir “natros”, som la “rehòstia” (disculpeu l’exabrupte) i faig curt. Resulta que durant 30.000 mil anys, amb les mateixes característiques antropomòrfiques que ara tenim, cervell inclòs, vàrem passar desapercebuts. Érem una espècie més de les que pul·lulava pel planeta i, compte, no l’única humana! Fa uns 70 mil anys, de cop al bot, per causes fins ara desconegudes, vam eliminar la competència (humana) i a quasi la meitat dels mamífers terrestres de mida XXL del planeta, esdevenint els “p... amos” del cotarro. Portem a les nostres espatlles una càrrega feixuga d’acceptar, el més que merescut títol de ser l’espècie depredadora més perillosa i letal que mai ha existit sobre el planeta. Tot plegat fa pensar. Per això Sàpiens hauria de ser d’obligada lectura en totes, absolutament totes les branques de l’educació del món mundial. Digui’m vostè radical. Setanta mil anys d’història en sis-centes i escaig pàgines entenedores per a tothom no suposen un impossible. Sempre és bo tenir perspectiva de la situació i en aquest cas, tractant-se d’on venim, molt millor. Continuo volent creure que hem après alguna cosa durant el trajecte. Reflexionar és bo i més ara que anem de desastre en desastre, a velocitat supersònica.