En una societat organitzada hi ha unes normes, uns codis de comportament que condicionen el tarannà de les persones. Les accions i els intercanvis s’han de realitzar respectant les jerarquies establertes. En la nostra vida quotidiana, a cada microcosmos al qual pertanyem, podem determinar quin és el canal d’autoritat on ens hem d’adaptar mimèticament, i que acostuma a tenir una verticalitat ben rígida. Aquest eix ens defineix clarament qui pren les decisions. A les empreses, a la feina, els rangs ja venen marcats i establerts en un organigrama que generalment no admet controvèrsies. En l’entramat dels intercanvis comercials entre empreses, i en els marcs de regulació polítics i administratius estatals i supranacionals, ja esbrinem quin és el vertader repartiment del poder, tot i que aquest resta molt difús i variable. Una possible definició lliure dels nivells i graus de poder ens dona que la classificació l’encapçalaria l’ens que controli i gestioni més diner públic. Hem creat també estaments reguladors poderosos a l’eurozona, com el BCE, que des de Frankfurt ens proposa i ens imposa quin és el preu del diner, mitjançant l’establiment dels tipus d’interès. Si pensem en macro, el poder real i per tant l’autoritat econòmica i financera mundial rau en els qui mouen els fils del mercat a la punta de la piràmide. I aquests privilegiats són les grans multinacionals i sobretot els poderosos fons d’inversió. El més influent, el líder indiscutible gestor d’actius, és BlackRock i el seu CEO Larry Fink domina i condiciona el món, des del seu despatx de la seu de Nova York.