La situació política de França està trencant els vells clixés i l’equilibri de poder que tenien els principals partits que han alternat el poder des de la fundació de la cinquena República. Els resultats electorals obliguen les formacions clàssiques a replantejar seriosament el seu discurs si volen tornar a la primera línia.
El reelegit president de la República Francesa, Emmanuel Macron, va obtenir la victòria, tot i que no tan amplia com volia, en segona volta davant la ultradreta de Marine Le Pen. Macron, exministre d’Economia de François Hollande, va deixar el Partit Socialista per fundar la seva pròpia formació política de centre En Marche. Home jove enèrgic i d’imatge arrogant, té tants seguidors com detractors, un polític amb fort carisma que s’ha volgut envoltar d’una aura de poder i pompositat que evoca els grans líders d’altres temps.
Anne Hidalgo, exalcaldessa de París del Partit Socialista, i Valérie Pécresse, dels Republicans, hereus de la UMP de Chirac o Sarkozy, les candidates dels partits més consolidats, han obtingut uns nivells baixíssims a la primera volta, per sota del 10%, enmig de fractures internes notables. Aquests nivells contrasten amb els que tenen, per una banda, l’extrema dreta de Marine Le Pen i Éric Zemmour, i la França Insubmisa d’extrema esquerra de Jean-Luc Mélenchon. Les maquinàries dels partits estan en marxa per redefinir estratègies i recuperar espais de poder, mentre tothom es pregunta qui serà el digne successor del president, en un partit que gira entorn al líder que s’ha fet la imatge unipersonal.