Des que Nixon va muntar el Watergate, el pollastre que li acabaria costant el càrrec, als escàndols polítics d’alçada (o no) els encolomem indefectiblement l’afegitó “-gate”. El parèntesi ve a compte de la penúltima cortina de fum a què la Generalitat de Catalunya –o el Govern de Vichy, com molt encertadament el titllen diversos periodistes i opinadors “desafectes” al règim– s’ha agafat per distreure el personal. No tinc dubtes respecte que el govern espanyol hagi usat mitjans electrònics d’espionatge abans, durant i després de l’1-O. Fa poc més d’una setmana que The New Yorker va esbombar que s’havia espiat una seixantena llarga de líders independentistes a través dels seus mòbils i de cop al bot el programa israelià Pegasus està en boca de tothom. Des de càrrecs electes a advocats, passant per activistes socials i familiars diversos, fins a 65 persones... víctimes d’espionatge. El Catalangate omple els Telenotícies d’indignació. Qui no treu fum per les orelles, treu foc pels queixals. On s’ha vist que els serveis secrets d’un estat espiïn la ciutadania? Fins aquí podíem arribar, diuen les patums de la tribu. Vist que tot plegat només era un teatre de guinyol i dolent no sé què pot semblar més patètic; si el procés “teiatreru” o el desplegament tecnològic i logístic dels corifeus del “a por ellos, oe, oe, oe”. Als serveis secrets espanyols no els feia falta gastar-se els sis milions que, diuen, que costa Pegasus. Haurien anat sobrats contactant Mortadelo & Filemón, la parella d’agents més resolutiva i brillant de la T.I.A. (by Vázquez). El resultat hauria estat similar, per molta menys pasta.