La valentia escasseja, almenys això sembla, i enmig de discursos populistes i falses modèsties la covardia troba el seu tron i regna. A la societat on tot està exposat, o les aparences són i no són, on tothom opina i hi diu la seva, on el rumor és mes ràpid que la informació contrastada i rigorosa, i on preferim guanyar en clics i likes que en professionalitat i continguts, tots som savis, fiscals, defensors i jutges. Sabem de tot, sense tenir-ne ni idea, opinem i ens venem com a experts, permetem fer veredictes amb la mateixa lleugeresa amb la qual triem una copa de vi. I, evidentment, sempre tenim raó i som les víctimes, mai culpables, i són els altres i no nosaltres els que això... tant se val.
Exposem vides perfectes i currículums plens de filtres i titulacions i venem despatxos en multinacionals inventades mentre posem les misèries sota l’estora. Exigim objectivitat i perfecció, mentre impartim injustícia i sucumbim a la luxúria i la vanitat. I quin millor antídot a la frustració que abocar fems, escopir comentaris enverinats a les xarxes o en fòrums públics? Això sí, sota la seguretat i la valentia de la capa de superherois que ens permet l’anonimat i el pseudònim. La màscara dels nostres temps que ens dona la impunitat i ens empodera. I demà somriurem amablement quan ens trobem de cara qui hem fustigat amb l’espasa de la traïció, interpretant, com si fos un actor professional. Que som molt valents i sincers tots mentre no revelin la nostra identitat.