Em sembla una absurditat que els videojocs recreatius puguin ser considerats “matèria educativa” (sic) com he llegit fa poc. És un despropòsit sense precedents que infants i adolescents hiperestimulats per pantalles durant el lleure puguin arribar a dedicar més hores als videojocs a l’escola. Això només se li pot acudir a algú que realment desconegui profundament la realitat de les escoles i els problemes actuals a les aules. De fet, el mal ve de lluny, quan algú va confondre la digitalització de les aules (és a dir, dotar amb eines pròpies de les noves tecnologies els docents i l’espai d’aprenentatge) amb la digitalització de l’alumne, transformant l’estudiant en un cíborg amb tauleta digital durant tota la jornada escolar. Hem arribat a l’extrem que es valora més poder trobar ràpidament a Google l’any que es va votar la Constitució d’Andorra, per posar un exemple, que saber-ho com a coneixement. Si som competents (sí, les meravelloses competències mal aplicades) no ens cal saber res! Al final, ens haurem de configurar una alarma al mòbil que ens faci memòria que hem d’anar a pixar abans de mullar-nos els pantalons. Però la cosa no acaba aquí, perquè segons sembla, el ministre Gallardo diu que això forma part d’una estratègia per impulsar el sector i atreure inversió estrangera. Vaja, que el futur del nostre jovent importa si impulsa els e-sports i si serveix perquè de fora vinguin a fer gasto. Al·lucinant! Penso que l’actual sistema educatiu va a la deriva per culpa d’aquests pseudopedagogs que volen implementar un model que malauradament no es basa a convertir l’alumne en un ésser preparat per a la vida real, amb coneixement i pensament crític. Ja ens ho trobarem...