Per motius logístics obvis aquestes ratlles estan fetes abans del duel a cara o creu que ahir a la nit enfrontava el Morabanc Andorra contra el Lenovo Tenerife, per mantenir-se a l’ACB. Depenent del resultat, el retolat pot tenir un significat diferent del que servidor l’hi donava de bell antuvi. Si s’ha assolit la permanència –com desitjo– serà fantàstic. Si no, paciència i a tornar-hi amb força! El bàsquet m’agrada, sense ser-ne un addicte. L’emoció i la tensió que vius envoltat d’afeccionats que vibren amb el joc és una sensació amb moltes facetes difícil de trobar en altres disciplines. L’esport rei –i soc futboler– té un tempo molt diferent, malgrat els pics d’adrenalina que una jugada o un jugador puguin generar. En un pavelló la descàrrega és constant, car no hi ha espais buits excepte els reglamentats, evidentment! Els càntics dels afeccionats han estat el motiu primer d’aquest escrit. El Morabanc Andorra és un aglutinador de gent de tota mena i condició que abans de cada partit canten dempeus l’himne nacional, fet que diu molt d’aquesta comunió popular. El que em causa perplexitat és sentir cridar “Sí se puede” després (o abans) del “Força Andorra”. Si l’eslògan en català no enganxés ni amb cola d’impacte, entesos. Però, sonorament parlant, no veig que “Sí que es pot” sigui menys impactant que “Sí se puede”. Collonades, dirà algú. Jo ho considero un detall significadament negatiu. La penya d’afeccionats que anima sense defallir mai la “bombonera” té molt fàcil fer el pas. Només cal una mica de sensibilitat al voltant del català, la nostra llengua. Poder sí que es pot. Mai por!