Que tots som un, és més que un mantra budista o un lema ocurrent per a una campanya electoral. És una veritat tant diàfana com ignorada. Escric aquestes ratlles mentre patronal i sindicats debaten sobre les mesures que ha proposat el govern per tal de pal·liar els efectes de la inflació. Unes mesures que l’executiu, a través del CES, va demanar que uns i altres valoressin, però que s’han tirat endavant sense esperar que ni uns ni altres s’hi pronunciessin. Devien donar per fet que no hi hauria acord. Malgrat que els neguits són compartits. Tothom defensa una manera de viure: la d’un país petit mal acostumat a la prosperitat fàcil, que veu amenaçada la pervivència del sistema de benestar i que pateix davant els reptes d’un futur apassionant –no en dubto pas– però incert. Uns sindicats que, sense tenir cap legitimitat entre els assalariats del sector privat, miren de fer el paper de salvaguarda de tots els treballadors, quan –tampoc ens enganyem– no tenen ni els mateixos neguits ni problemàtiques. I una patronal que mira de garantir la pervivència de les empreses, de les grans, però també de les petites. Aquelles que mai acaben beneficiant-se dels avantatges i que acaben rebent com l’ase dels cops; sigui per la complexitat de la nova presentació de comptes, pels augments dels salaris que no tenen en compte si es poden pagar, o perquè, malgrat ser més del 70% del teixit econòmic d’aquest país, cotitzen més i reben menys. Al final, tots plegats oblidem que per sortir-nos-en cal que les empreses puguin funcionar com cal, però que difícilment ho faran si no tracten millor la seva gent.