Les ajudes al lloguer poden semblar una bona solució davant la problemàtica actual, i de fet ho són si la gent no arriba a final de mes. Ara bé, cal que ens preguntem a qui beneficien en última instància aquestes ajudes, i la resposta és ben clara: als propietaris d’immobles que sens dubte estan de celebració, perquè mentre apugen el preu dels arrendaments (i augmenten, per tant, els beneficis), el Govern dona un subsidi amb diner públic (el de tots) per pagar aquest increment. Òbviament, és un negoci rodó, ja que on no arribin les famílies ja hi arribarà Govern abans que s’alci una revolta popular. Cal diferenciar, aquí, els arrendadors que lloguen un pis (el de la padrina, que ha quedat buit, per exemple) dels grans rendistes, aquells que aposten per l’especulació immobiliària com a forma de vida i que tenen a les seves mans garantir preus justos per als llogaters tenint en compte els nivells de vida del país. Perquè no ens enganyem, hom pot entendre l’augment del preu de l’oli de gira-sol, per posar un exemple, en el context de conflicte bèl·lic que viu un dels grans territoris productors, però és d’allò més sospitós que pugin els preus de l’habitatge tan escandalosament en un país amb més de 6.000 pisos buits, on la demanda no hauria de condicionar el sobrecost per l’existència d’estoc suficient. Les ajudes al lloguer, doncs, són un pedaç que no resol la situació i que serveixen, sobretot, per pagar entre tots l’enriquiment d’uns quants. Fantàstic! Mentre el Govern no afavoreixi l’accés a la propietat d’aquells que viuen i treballen a Andorra, en comptes de facilitar grans promocions de luxe a l’abast de pocs, no ens en sortirem.