Opinar sobre la crisi a can liberal és molt agosarat, fins i tot temerari, perquè a la immensa majoria dels mortals se’ns escapen molts detalls, tants que mai arribarem a saber o a veure’ls en la seva plenitud. Sí que he sostingut de fa molts mesos que l’únic interès en les properes eleccions era saber què passaria amb els liberals, però ho explicitava des del punt de vista de saber si acabaria havent-hi coalició amb els taronges per mantenir aquells càrrecs i quotes de poder que havien obtingut via pacte o si, per contra, Espot barraria el pas a la coalició i els enviaria a l’arena electoral per mesurar quina és realment la força que els donen els votants. Un cop s’hagués dilucidat aquesta incògnita, les eleccions ja es podrien intuir per on anirien i s’hauria acabat l’interès. Ara bé, a aquest raonament se li ha afegit un preludi que és la guerra intestina desfermada recentment a les files liberals i que, com totes les batalles polítiques d’aquestes característiques, tan profundes i amb tants retrets, mai saps com es desenvoluparà. Té símptomes, però, d’acabar debilitant el partit, o si més no la marca electoral. I un partit feble no té gaire marge de maniobra a l’hora de negociar, més aviat té les de perdre, i l’interès se centrarà a veure quina és la reacció de tots els càrrecs –electes o de confiança– que han aconseguit el seu estatus gràcies al pacte amb els demòcrates –inclosos els comunals– i a quin cavall acabaran pujant –o baixant– quan es trobin en la cruïlla de decidir quin futur volen per a la seva carrera política.