Estem tan aclaparats per tot el que passa i, sobretot, per la velocitat a què passa, que no donem prioritat a allò que realment ho mereix. Al que ens defineix com a país, com a col·lectiu, com a societat i com a persones. Qualsevol estirabot és bo per distreure’ns –servidor el primer. La setmana passada el “Sí que es pot” –que, ai las!, va ser que no– al voltant del bàsquet podia semblar un divertimento, de fàcil digestió dominical. Podia, però no ho era. Només fa falta veure la controvèrsia que ha generat el recordatori per l’ús del català a l’administració. Contravenint un precepte personal, vaig donar un cop d’ull als molts comentaris que va generar... I el primer que se’m va ocórrer és que, abans de penjar el seu exabrupte, poc o gens s’havia molestat el personal a llegir la notícia. I de la seva comprensió o reflexió sobre el contingut, passo pàgina. La llengua és una de les senyes d’identitat d’un país, tingui la mida i la població que tingui. Cal emprar el terme amb cura, donada la infinitat de barbaritats i cafrades que s’han perpetrat i es perpetren, en el seu nom. Es pot discutir si les eines que govern implementa al voltant de la identitat són més o menys indicades o contraproduents. Però no es pot oblidar que vivim del turisme. Que ara tenim (mal) ull pels immigrants, quan fa quatre dies érem emigrants. És tan lícit demanar l’ús del català a l’administració, com que a la pàgina del servei d’immigració la informació s’ofereixi també en altres llengües. Distingir l’argumentari demagògic i les mesures populistes requereix voluntat. Si tenim clar que i qui som, mai por!