Ho confesso. No he seguit mai Eurovisió. Mentida: de petita, quan els fills fèiem de comandament a distància no tenies cap altre remei, perquè a casa es veia el que posaven els pares –sempre i quan no tingués dos rombes, òbviament–. O sigui que puc afirmar que –per grat o per força– les cançons de Mocedades, Micky i Betty Missiego sonaven pel mes de Maria al pati del Janer. La màgia eurovisiva es va acabar amb Remedios Amaya i l’adolescència, perquè a aquelles alçades dels vuitanta això d’Eurovisió era una cosa molt poc moderna, la veritat. Fins que el 2004, Andorra arriba a Eurovisió, i durant un lapse de cinc anys vam demostrar que en el joc de les nacions no hi teníem res a pelar, per ganes que hi poséssim. L’aventura eurovisiva costava diners, i a poc a poc, l’emoció festivalera es va anar refredant. Amb els anys, Eurovisió ha esdevingut per mèrit propi un referent cultural. Dels integrats, que diria l’Umberto Eco. Eurovisió està de moda: als fòrums d’internet, a les cases d’apostes, a les converses de cafè. De fet, diuen que fins i tot hi ha qui organitza saraus temàtics amb lasanya i gintònics a joc per celebrar la diversitat i aplaudir fervorosament les cançons preferides dels que hi entenen, que es veu que són legió. Hi ha gent per a tot. I aleshores, no puc evitar pensar que potser estem badant. Que mentre estigui de moda això de votar un país envaït perquè no ens atrevim a defensar-lo, podríem mirar de destinar-hi uns calerons i buscar alguna cosa ben atrevida i llampant per fer-nos veure. Per posar-nos de nou sota el focus, encara que sigui perquè en parlin bé.