Les organitzacions polítiques evolucionen en el temps i intenten millorar en eficiència i en transparència. El debat intern dins dels partits polítics pot portar, amb certa freqüència i naturalitat, a haver d’emprendre i d’afrontar xocs d’idees, d’estratègies i de personalitats, sempre dins, però, de la ideologia natural i estatutària que acota el marge de maniobra. Algú va inventar un sistema on, en teoria, la democràcia impera, creant el tipus de procés de primàries, materialitzat i apuntalat en unes eleccions bàsiques i amb resultats aritmètics, entre els militants que aspiren a encapçalar el partit. Estaríem parlant del sistema més democràtic per seleccionar els caps de llista que anirien a les conteses electorals, en representació del partit polític escaient. A priori aquest procediment pot semblar d’una pulcritud exemplar, però personalment no em fa el pes. De fet, alguna vegada a Andorra s’ha muntat un paripé extraordinari on, amb grans dosis d’hipocresia, i per edulcorar els ciutadans, s’ha recreat un procés d’aquest tipus, on els resultats ja estaven cantats per endavant. Quan s’enceta un procés de primàries on hi ha realment una confrontació, i això es palpa si és el cas, sempre hi romanen ferides obertes que poden costar de cicatritzar si és que algun dia ho fan. Podríem dir doncs, col·loquialment, que les primàries les carrega el diable. Jo puc entendre la teoria que es furgui en sistemes democràtics, però penso que els lideratges han d’emergir de forma natural dins de les organitzacions polítiques, per evitar fractures inevitables i si no, al temps.