Durant anys Andorra ha buscat el seu lloc per ser competitiu i atractiu, enmig d’un enclavament geogràfic complex i abrupte, envoltat de grans potències i amb unes comunicacions deficients fins fa poquet. L’economia ha evolucionat del sector primari, de la ramaderia, el conreu i la pagesia, en temps d’escassetat, sense passar per un boom del secundari, la producció industrial ha estat sempre sota mínims, fins arribar al terciari, en un país fonamentalment turístic amb milions de visitants. I és enmig de tot aquest canvi quan des de tot arreu es diu que s’ha de trobar una diversificació econòmica pel PIB, quan la inversió estrangera ha experimentat un enorme creixement incentivada en part pels beneficis fiscals i impositius. No fa gaires anys encara es veia amb molt recel aquesta obertura de l’economia a l’exterior, dins una cultura extremament proteccionista i amb recels a acollir nous inversors per por a perdre quota de mercat. Aquest aspecte, però, ha girat com un mitjó i són pocs els que no veuen aquesta obertura econòmica com una gran oportunitat de captar capital, inversors i talent per al nostre país. Alhora obre la porta a sortir i a ser més competitius a l’exterior amb una marca forta i consolidada. El que cal, però, és preservar el bon nivell de vida i no afavorir amb l’increment de l’atractiu inversor, l’empobriment d’un sector, assegurant preus raonables de lloguer i bones condicions laborals per als treballadors del país. En un model d’èxit cohabiten diferents ecosistemes en harmonia i sense que uns enfonsin els altres.