Així, d’entrada, això de morir-nos no ho acostumem a apuntar a l’agenda. Sabem que hem de morir, però –en general– no ens preparem per a la gran cita de la nostra vida. I és una pena. Perquè tard o d’hora ens morim igual, i malgrat que ja no importa què passi als que es queden, estaria bé deixar un bon regust i aplanar el camí dels que ens ploraran i –de retruc– hauran de resoldre tots els serrells que no hem tingut temps –ni ganes– de deixar arregladets. Començant per si volem pal·liatius o esprémer al màxim el temps que ens quedi, si volem ser enterrats o incinerats, si volem flors, taüt o nínxol. No seria la primera vegada que ateus recalcitrants reben misses que no volien, i d’altres, que haurien preferit un Salm, es troben al recordatori un poema de Martí i Pol, que està molt bé, però mira, jo soc més de Cernuda. I així tot. I si pots deixar-ho pagat, doncs millor. De la mateixa manera que no tanquem la porta abans de marxar de viatge sense apagar els llums, també estaria bé deixar resoltes aquestes qüestions més administratives, que permetran que tot plegat sigui menys feixuc per a aquells que ens estimen i no ens acompanyen en el viatge. I això passa per fer testament vital i davant notari –si no és que vols marxar amb el galliner familiar estirant-se del monyo–. I això inclou disposicions sobre el que hem anat acumulant –i que no ens endurem– però també sobre la nostra petjada digital, llibres, papers, fotografies, diaris i records. Perquè si realment volem que els nostres secrets marxin a la tomba amb nosaltres, cal anar esborrant el rastre, que després tot són presses.