Que tinc vint anys. I la cançó d’un Serrat pletòric reivindicant-se encara jove, però sobretot amb la mateixa empenta, ens situa en un espai temporal –el de mitjan anys vuitanta, un decenni després de la mort del dictador i encara en plena transició democràtica espanyola– en què tot semblava possible i tot estava per fer. Una cançó que per a molts esdevenia un himne de no defallir en l’avenç i en el progrés i per sobre de tot d’albirar un futur de llibertat personal i col·lectiva.
Quina diferència de conceptualització amb aquells que pretenen –i ens pretenen– mantenir vint anys enrere –o fins i tot tornar-hi– precisament per tot el contrari del que representa l’essència de la lletra del cantautor. Vint anys enrere per obstruir drets i llibertats, vint anys enrere per defensar un únic model de família, vint anys enrere per des d’un determinat poder exercir pressió a una classe política poruga i atemorida per controlar la societat i evitar allò que molts ja reconeixen inevitable.
Pot trigar més o menys, però difícilment les noves generacions, en un nou marc polític i social com el que es construeix a Andorra des de fa anys, podran entendre i compartir que el futur del país passa per ancorar-se vint anys enrere quan ells encara no tenien ni tan sols capacitat de decidir. I en aquest punt és on seran més valents, en la d’exercir el seu dret a decidir, sense pors i afrontant els reptes del futur que Andorra com a societat, com a col·lectivitat té pendents de fa molts anys amb ella mateixa.