La meva filla gran em va titllar de mastegatatxes o rondinaire, el que en castellà seria "cascarrabias". El comentari venia a compte del tema d'aquesta secció de fa una setmana. Hi he estat donant tombs perquè no era la primera vegada ni tampoc l'única persona que, amb molt d'afecte, m'ho diu. Perquè, si t'ho diuen iradament, cridant, o amb to despectiu, no cal preocupar-se: el problema és de l'altre. És quan t'ho sents dir des de l'afecte que la cosa pot ser preocupant. Has de trobar un motiu raonable més enllà de qualsevol dubte (o era a l'inrevés, tant se val). Cal fer una anàlisi introspectiva per acceptar o rebutjar aquest qualificatiu. La cosa no ha estat una tasca feixuga i puc afirmar, amb ple ús de les meves capacitats, que no em considero mastegatatxes o rondinaire. L'edat passa factura -a cadascú la seva-, però no hi ha cap llei que digui que ens hem de tornar d'aquesta o aquella manera i, per tant, un mastegatatxes. Accepto que ja no estic per a segons quines collonades. I no és una excusa, és el que hi ha. De la mateixa manera que vaig néixer analògic i
m'he adaptat al món digital, que no vol dir que estigui disposat a apuntar-me a la darrera imbecil·litat que es posi de moda, mantinc l'esperit crític. Vull ser capaç de mirar més enllà del primer argument que ens passen per la cara, en tots els àmbits i de tots els temes. No vull tragar-me gripaus perquè sí, vinguin d'on vinguin. Ni com a raó per justificar una guerra, com era el cas de diumenge passat. La curiositat ens manté vius. I tinc la sensació que la societat on vivim ens vol cada vegada més obedients. Bé, no és cap sensació, és la realitat. Rondinaire jo?