Encara que a alguns els costi de creure, les noves generacions no estan disposades a sacrificar la seva vida per un lloc de treball o un augment de sou. No a qualsevol preu. Perquè avui tenen altres prioritats. Segurament perquè són més savis, o potser perquè saben que –amb els temps que corren– el concepte bona feina és una entelèquia. Recordo una Andorra en què pares i mares deixaven els fills a casa –festius o no– perquè calia treballar, i nosaltres –molts– hem crescut amb el tatuatge moral que la feina no només dignifica sinó que a més és l’únic que passa al davant de tot. Fins i tot de nosaltres mateixos. Els temps canvien. I més enllà dels discursos –sovint contraposats– entre els empresaris que es queixen que la gent no vol treballar, i els treballadors que veuen que amb el que els paguen no poden ni fer front al lloguer, el cert és que el panorama no convida gaire. I treballar més ja no és la resposta per a molts. Perquè la vida és –o hauria de ser– alguna cosa més que complir amb l’expedient les hores que marca la llei, i una mica més. Per això, m’adono que és tan important que els empresaris entenguin que les persones que contracten són alguna cosa més que força de treball. Que les persones –perquè són persones– que s’integren en un projecte empresarial passen a formar part de l’ADN de l’empresa, són les que fan créixer el negoci, les que recomanen o no el servei i les que fan que les coses rutllin. Però perquè funcioni l’equació, cal que els treballadors entenguin que per repartir beneficis, primer se n’han de tenir. I que si no anem plegats, no ens en sortirem